Agenda 500

Artistes: Ignasi Aballí, Absalon, Pep Agut, Art & Language, Karla Black, James Lee Byars, Jordi Colomer, Ángela de la Cruz, Jean Dubuffet, Latifa Echakhch, Lucio Fontana, Dora García, Félix González-Torres, Derek Jarman, Sigalit Landau, Rita McBride, Michelangelo Pistoletto, Charlotte Posenenske, Robert Rauschenberg, Dieter Roth, Doris Salcedo, Gregor Schneider i Antoni Tàpies.

La reflexió entorn de la superfície, la seva condició matèrica i l´expansió del camp pictòric ocupen un lloc significatiu en les pràctiques artístiques contemporànies. De quina manera els gèneres com la pintura i l´escultura han estat alterats i dilatats fins a fer que la mateixa matèria es construeixi com a missatge crític? Col·lecció MACBA. Sota la superfície indaga en la noció de superfície com a lloc privilegiat d´experimentació i de sentit. Bona part de les obres que es mostren exploren les pràctiques postminimalistes incorporant el contingut crític que aquestes van aportar al llenguatge de l´abstracció.

L´exposició s´inicia centrant l´interès en la superfície pictòrica, amb obres que tensen el quadre portant-lo fins al seu límit físic i conceptual. S´hi presenten treballs d´Ignasi Aballí, Art & Language, Jean Dubuffet, Lucio Fontana, Dieter Roth i Antoni Tàpies. D'altres subverteixen la matèria fins que aquesta adquireix una dimensió escultòrica com Karla Black, Ángela de la Cruz, Perejaume i Robert Rauschenberg. I d´altres, com en la instal·lació de Latifa Echakhch, exhibeixen la potencialitat política de la capa cromàtica.

La preocupació per les qualitats formals de la matèria i la recerca de la perfecció i espiritualitat es troben en els propostes de James Lee Byars, Dora García, Félix González-Torres i Derek Jarman, que mostren el revers inquietant i convuls que s´amaga rere la idea de bellesa. L´exposició presenta també les obres d´Absalon, Pep Agut, Jordi Colomer, Sigalit Landau, Rita McBride, Charlotte Posenenske, Doris Salcedo i Gregor Schneider, que reflexionen sobre la superfície urbana, la memòria col·lectiva, la llar i l´espai domèstic, semantitzat de forma crítica com un espai de gènere.

L´obra de Michelangelo Pistoletto ens retorna al punt d´inici recordant-nos la paradoxa de la superfície reflectant. Tot i que el mirall es converteix en registre de totes les imatges possibles, la seva materialitat «transparent» és enganyosament intangible.