Concerts al Pati de la Seu del Districte de Nou Barris

Traductor de Google:

Horarios

Días	Horas	Preus
Dijous	a les 21.30 h i a les 23.00 h	Entrada general: 15 € Veïnat i Socis El Dorado: 10 €
Divendres	a les 21.30 h i a les 23.00 h
Dissabte	a les 22.00 h

Otros

Se celebra en:: Plaza Mayor de Nou Barris.

Dijous 17 de juliol

- 21.30 h Concert amb Antonio Serrano (harmònica), Josemi Carmona (guitarra) i Javier Colina (contrabaix). Les carreres musicals d'Antonio Serrano, Josemi Carmona i Javier Colina són llargues i prolífiques. A la seva manera, han construït un nou estil —cadascú en el seu gènere respectiu—, convertint-se així en referències musicals per a una nova generació de músics. En aquest projecte, uneixen les forces i comparteixen les seves experiències musicals, tot oferint al públic una nova mirada sobre la música espanyola, interpretada des del seu punt de vista únic i modern. L'autèntica fusió d'estils musicals es produeix quan intèrprets que dominen estils diversos s'uneixen per fer música en una mateixa direcció. Aquest és el cas de Serrano, Carmona i Colina: tres artistes en majúscules, amb un nivell de mestratge i d'experiència acumulada que fa possible que una harmònica, una guitarra flamenca i un contrabaix es barregin per crear una orquestra.

- 23 h Concert "De Llobet a Montoya", amb Alejandro Hurtado (guitarra) i Patricia Guerrero (ball). Patricia Guerrero (Granada, 1990): «No he d'ubicar-me, soc una bailaora contemporània, faig flamenco d'avui». Amb aquesta desimboltura i fermesa s'expressava Patricia Guerrero fa uns anys. Sembla que va néixer ballant: des de molt petita calçava les sabatilles de ball a l'acadèmia de la seva mare. Quan tenia 15 anys ja havia guanyat concursos a festivals, i als 17 va aconseguir el premi Desplante del Festival Internacional del Cante de las Minas de la Unión. L'any següent va deixar Granada i l'ambient familiar per marxar a Sevilla, per aprendre tot allò que necessitava per poder caminar entre els millors. Va treballar amb Mario Maya, Rubén Olmo, Agustín Diassera, Arcángel, Dani de Morón, Andrés Marín, etc., companys que van ajudar-la a créixer perquè li veien un potencial enorme. Amb 22 anys va ser primera ballarina del Ballet Flamenc d'Andalusia i va guanyar el Giraldillo a l'artista revelació a la Bienal. A l'edició de 2014 es va presentar amb companyia pròpia, i a la següent va tornar a endur-se el Giraldillo, aquesta vegada al millor espectacle de la Bienal per l'obra Catedral; així ha anat pujant esglaons amb pas lleuger. Ara, amb 34 anys, és la directora del Ballet Flamenco d'Andalusia. Sara Arguijo ho va deixar clar fa un parell d'anys a la seva crònica per a Deflamenco.com: «Una bèstia escènica, una bailaora d'una força sobrenatural amb una capacitat interpretativa increïble i recursos infinits. Inquieta, original, diferent. Absolutament segura, totpoderosa i intel·ligent». L'alacantí Alejandro Hurtado (Sant Vicent del Raspeig, 1994) té una sòlida formació musical. Va estudiar guitarra clàssica al Conservatori Professional de Música i Dansa d'Alacant, compaginant-ho amb l'estudi de guitarra flamenca i harmonia moderna. Es va graduar al Conservatori Superior de Córdoba amb la màxima puntuació possible i, només uns mesos més tard, va obtenir el Bordón Minero al Festival Internacional del Cante de las Minas de la Unión el 2017. La seva trobada amb Mayte Martín va ser la rúbrica –i també el premi– d'aquesta fructífera etapa de formació, i va col·laborar en projectes importants de la cantaora com Rubato, Al cantar a Manuel, Memento, Deja vu, etc. Tot i haver acompanyat altres cantaors de prestigi com Miguel Poveda, el més destacat són els seus treballs com a guitarrista solista. Va enregistrar dos magnífics discos l'any 2002 –Támiz i Maestros del arte clásico flamenco–, l'últim dels quals és tot un homenatge a dos grans de la guitarra flamenca: Ramón Montoya i Manolo de Huelva, realitzat amb l'ajut de Rodrigo de Zayas, qui va aportar la guitarra històrica de Montoya.

Divendres 18 de juliol

- 21.30 h Concert amb Sandra Carrasco (cant) i David de Arahal (guitarra). Sandra Carrasco (Huelva, 1982) es prodiga amb la mateixa destresa en la interpretació de cantes clàssics com en altres gèneres. El 2020 va aparèixer el seu treball La luz del entendimiento, dirigit per Pedro Ojesto, un homenatge a la dona cantaora, on rendeix tribut a set grans del gènere, amb la col·laboració especial de Carmen Linares. Des que es va estrenar juntament amb Javier Limón, aquesta talentosa cantaora de Huelva no ha parat de treballar i d'embarcar-se en els projectes més diversos, tot cantant al costat d'Anoushka Shankar, Avishai Cohen, Richard Bona, Josemi Carmona o juntament amb la companyia d'Estévez/Paños. El sevillà David de Arahal (Arahal, 2000) va començar a tocar quan tenia 10 anys a l'escola de música del seu poble. Va rebre classes i consells de mestres com Manolo Sanlúcar, Víctor Monge 'Serranito', Rafael Riqueni, Paco Cepero, Gerardo Núñez, Tomatito, David Cerreduela, José Luis Balao, José Antonio Rodríguez o Antonio Rey, entre d'altres. Ha treballat i treballa amb grans mestres i figures del gènere com Pepe de Lucía, Lole Montoya, Miguel Poveda, Estrella Morente, Antonio Canales, Rafael Riqueni i Israel Fernández. Malgrat la seva joventut s'ha consolidat ben aviat com un dels nous valors més prometedors de la guitarra flamenca. El 2021 va publicar el seu primer treball discogràfic, Mar verde, que va tenir una bona acollida per part de públic i premsa.

- 23 h Concert amb Pedro el Granaino (cant) i Antonio de Patrocinio (guitarra). Pedro Heredia Reyes, Pedro 'el Granaíno' (Granada, 1973), a més de cultivar una veu molt personal i flamenca, ha anat construint una trajectòria artística tenaç i sòlida. Fins al 2012 no va fer el seu primer recital "alante", en solitari, a partir d'un encàrrec del Festival de Jerez i el 2013 va aconseguir el segon premi en el Concurs Nacional de Córdoba. Amb 18 anys es va incorporar, com a cantaor, a la companyia de ball dels Farrucos i ha acompanyat a cantaors tan rellevants com Enrique i Estrella Morente, els guitarristes Vicente Amigo i Tomatito o el cantant Alejandro Sanz. També va ser reclamat per Carlos Saura a la pel·lícula Flamenco, flamenco. Antonio Luque Espejo, Antonio 'de Patrocinio' (Còrdova, 1973) és fill del cantaor del mateix nom. Deixeble de Juan Muñoz 'El Tomate', Concha Calero i Merengue de Córdoba, a finals del segle passat es va convertir en l'acompanyant habitual d'El Pele i dels cantors cordovesos més rellevants. Entre els guardons que marquen la trajectòria d'Antonio de Patrocinio destaca el premi al millor i més complet guitarrista, en solitari i com a acompanyant del cante i del toque, que el 2008 li va atorgar la Peña El Ciego de la Playa, d'Almeria. Va presidir el jurat Norberto Torres, destacat crític i historiador del flamenco, i va competir amb guitarristes de gran rellevància com Manolo Franco o Niño Pura.

Dissabte 19 de juliol

22 h

Concert de ball "Díptico #3 [Landscape + Silencios]", amb Rafael Estévez, Valeriano Paños i Joel Vargas. Díptico #3 [Landscape + Silencios] forma part d'una sèrie numerada de programes dissenyats a partir de coreografies de curta o mitjana durada, en què els mateixos ballarins s'assisteixen mútuament amb la veu, la il·luminació, els cossos, les seves presències i petits instruments. Una dualitat experimental i sinestèsica sobre el zapateado, el ball flamenc, la percussió, la dansa, l'aleatorietat i el silenci, en què ens podem deixar endur per l'atzar, la improvisació i la llibertat de formes, per l'exploració, pel que és premeditat, o pels reptes i el poder de l'emoció crua, sense filtres.

A Landscape, suite per a ball i percussió interpretada per Yoel Vargas i Rafael Estévez, l'impuls i la inspiració són el zapateado i la percussió de Carmen Amaya i les composicions per a percussió de John Cage, tot proposant una espècie de trobada ucrònica entre els universos sonors de la bailaora catalana i el compositor nord-americà en el Nova York dels anys 40.

Silencios pren com a punt de partida un text del llibre A Year from Monday de John Cage sobre el qual es construeix una conversa des de la cruesa del silenci i des dels nostres llenguatges dansístics diferents, conceptuals i vitals que, amb el pas del temps, s'han fet un i ens permeten situar-nos de manera natural en el lloc de l'altre. Estévez, en el silenci agut del sistema nerviós de Paños —el ritme de la seguiriya gitana antiga—, comprenent els curtcircuits d'un cos que treballa fins a l'extenuació en la recerca de la bellesa, la definició i el perfeccionament del moviment infinit, harmònic, sensible i estilitzat… Paños, en el silenci greu d'Estévez —la rotunditat i el pols ardent del tango flamenc—,que el recorre per tota la sang que s'alenteix densa com la mel, carregada d'avantpassats de procedències inimaginables i d'una intuïció i afinitat amb temps passats que, per edat, no li ha tocat viure, però que són la base del seu llenguatge de dansa.