Agenda Barcelona

L'arquitectura i la medicina sempre han estat molt vinculades. Les teories sobre el cos i el cervell travessen el discurs arquitectònic, i fan de l'arquitecte una mena de metge, i del client, un pacient. Cada època té les seves afeccions característiques, i cada afecció demana una arquitectura pròpia. Així doncs, els anys de les malalties bacterianes com la tuberculosi van originar l'arquitectura moderna, amb edificis blancs desenganxats del «terra humit on s'incuba la malaltia», en paraules de Le Corbusier. El descobriment de l'estreptomicina va posar fi a aquest període. Durant els anys de la postguerra, l'atenció es va desplaçar als problemes psicològics. L'arquitecte va deixar de ser vist només com a metge per percebre's també com a psiquiatre, i la casa no tan sols constituïa un dispositiu mèdic per a la prevenció de malalties, sinó que ara també proporcionava confort psicològic i «salut nerviosa». El segle XXI inaugura l'era dels trastorns neurològics: la depressió, el TDAH, els trastorns límit de la personalitat, la síndrome d'esgotament professional i les al·lèrgies (dels «hipersensibles ambientals», incapaços de viure al món actual). No obstant això, les pandèmies han tornat: amb la covid-19, un virus remodela completament l'arquitectura i l'urbanisme i, una vegada més, la malaltia posa de manifest desigualtats estructurals de raça, classe i gènere.

Beatriz Colomina és catedràtica d'Història de l'Arquitectura a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Princeton, directora del programa interdisciplinari «Media and Modernity» i directora del programa de doctorat a l'Escola d'Arquitectura. Colomina va néixer a Madrid i va estudiar arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on també va fer el doctorat.