Agenda Barcelona

Aquesta performance és una versió ampliada de l'espectacle O que fazer daqui para trás (2015), una peça que parteix d'un dispositiu molt simple: els performers corren al voltant del teatre fins a quedar completament exhausts i, aleshores, tornen a un escenari buit -només hi ha un micròfon sobre un trípode al centre- per compartir amb el públic una experiència viscuda a fora (alguna cosa que hagin vist, sentit o imaginat). 

En aquesta peça, la compartició es fa verbalment; és a dir, cada performer parla de les seves experiències (navegant entre continguts reals, ficticis i poètics) amb una respiració entretallada que l'ofega i no li permet articular les paraules i els pensaments d'una manera coherent. Perquè aquest dispositiu funcioni, el cos no ha d'estar simplement cansat, sinó realment esgotat. Tal com explica Gilles Deleuze en el seu famós assaig sobre Beckett: "El cansat només ha esgotat la realització, mentre que l'esgotat esgota tot el possible" (1993). El dispositiu d' O que fazer daqui para trás necessita performers exhausts perquè cal que esgotin "allò que no es realitza a través del possible".

En aquesta versió ampliada d' O que fazer daqui para trás, "l'espectador" esdevé "visitant", mentre que l'experiència, que a la versió original es compartia verbalment, aquí es comparteix en forma d'acció, de situació.

Els performers correran pels voltants del centre d'arts Santa Mònica deixant-se impactar per allò que presenciïn i pels objectes abandonats que trobin pel camí. Llavors, amb l'objecte, el record o la sensació que els hagi impactat "a les mans", tornaran al centre per compartir amb el públic una mena d'"haiku performatiu". Durant aquest recorregut de tornada, disposaran de temps per decidir "com", "quan" i "on" compartiran l'experiència. Quan surtin de nou al carrer, deixaran enrere un seguit de restes, rastres i petjades en forma de despulles de la memòria (o ruïnes de l'oblit).

Aquest treball el transmetran els performers Márcia Lança i Daniel Pizamiglio, dos artistes que ja fa temps que col·laboren amb João Fiadeiro. La transmissió es durà a terme mitjançant un taller intensiu i emprarà, com a eina de treball, la composició en temps real: un sistema que João Fiadeiro va començar a desenvolupar a la dècada del 1990 per a la creació de les seves peces coreogràfiques i performances improvisades. 

La composició en temps real ens permet entrenar la capacitat d'observar-nos des de fora mentre l'esdeveniment es desplega i es presenta davant nostre. És una pràctica (teòrica) i una teoria (pràctica) que es proposa com a refugi per acollir i allotjar les forces que entren en joc en allò que hem convingut anomenar "present". A l'interior d'aquest "present" es mou un temps expandit que "ja no és" i que, alhora, "encara no és": un temps no lineal, viscut com una cinta de Möbius, sense interior ni exterior, sense un abans ni un després.