Agenda Barcelona

Pavelló-Laberint construeix, sobre el podi de travertí del Pavelló de Barcelona (Ludwig Mies van der Rohe, 1929), un laberint de vidre que revifa i desplega la tensió latent de l'espai miesià, en què la transparència materialitza, amb una precisió inquietant, el límit sense gruix. La superfície sense massa i l'espai il·limitat es constitueixen com a espai-massa liminar.

El pany pla de vidre laminat, superficial, exacte, convencional, impermeable, prolonga la condició del Pavelló com a construcció d'un no-refugi i intensifica la idea d'una arquitectura que exposa rigorosament la seva fragilitat. Esdevingut Laberint, el Pavelló porta l'anti-recinte fins a l'extrem en què la lleugeresa i la transparència esdevenen densitat i opacitat.

La saturació del traçat de plans divisoris oberts multiplica i colma l'experiència del límit fins a convertir-lo en un estat absolut, omnipresent i excloent. L'ambigüitat entre interior i exterior és superada per l'ambigüitat entre presència i desaparició: l'espai habitable s'esvaeix alhora que s'intensifica la presència de l'espai com a objecte.

Cada segment funciona com una pausa suspesa en l'aire continu, ara completament construït i enrarit. És una inflexió geomètrica que trastorna localment la percepció mentre contribueix globalment a alterar la idea mateixa d'espai arquitectònic, que muta de buit a ple, de lleuger a impalpable, de continu a impenetrable, d'universal a inevitable.

Pavelló-Laberint implica una economia estricta dels mitjans que genera una ecologia oberta dels fins: un material simple i delimitat, en un ordre inescrutable i infinit. La planta miesiana es replega sobre si mateixa i vibra, generant un espectre de lectures que encadenen transparències, reflexos, transparències de reflexos i reflexos de transparències.

El vidre revela una paradoxal condició de mur, que alhora exposa i oculta, orienta i atordeix, relaciona i dificulta. Cada plec multiplica la incertesa, i l'horror del buit com a dilema lògic o conceptual esdevé consciència del ple com a tragèdia concreta. La inestabilitat, la fragilitat i l'estranyament esdevenen ordre, viscositat i embull.

La trama regular del podi de travertí, preescriptura original, roman com a sòl, però es reconstitueix com el palimpsest volàtil d'un jeroglífic que parla una llengua desconeguda. El laberint funciona com una capa que, si bé no intervé sobre el seu substrat, tergiversa i vicia la seva regularitat. El laberint, literalment, interpreta el Pavelló, fent cridar el seu silenci.

Entre la precisió antitectònica i la transformació anticrítica, i mitjançant la intensificació extrema del cànon miesià, el  Pavelló-Laberint postula una forma arquitectònica de la transparència que, mitjançant la saturació, transcendeix la il·lusió moderna de neutralitat, homogeneïtat i generalitat. I el mite del buit esdevé ple absolut i soroll blanc.