Agenda Barcelona

Si per Alberto García-Alix (León, 1956) "fotografiar és mirar de front allò que no admet consol", el conjunt de la seva obra és un relat visual intens i descarnat, en què la vida s'exposa sense filtres ni coartades estètiques. Figura fonamental de la fotografia contemporània espanyola, el seu treball no busca embellir la realitat, sinó revelar-ne les esquerdes i assumir el risc emocional que comporta tota veritable exploració del jo.

La fotografia de García-Alix s'articula com una autobiografia fragmentària, travessada per l'experiència del temps, el cos, el desig, la pèrdua i la mort. El blanc i negre —dens, contrastat, gairebé matèric— no és una opció formal, sinó una posició ètica: un espai de gravetat en què la llum esdevé tallant i l'ombra, refugi. Retrats, autoretrats, objectes carregats de simbolisme i escenes d'una quotidianitat extrema formen un univers coherent, marcat per una frontalitat que no admet distància ni ironia.

En la seva obra, el cos és territori de memòria i confrontació. Cossos marcats, vulnerables, sovint ferits, que es presenten com a testimonis d'una existència viscuda al límit. García-Alix fotografia des de dins, sense condescendència ni nostàlgia, i assumeix la responsabilitat de la mirada com un acte de veritat. Aquesta honestedat radical converteix les seves imatges en espais de resistència, en què la identitat no es construeix com a relat heroic, sinó com a persistència davant del pas inexorable del temps.

Més enllà del context generacional amb què sovint s'ha vinculat la seva obra, la fotografia de García-Alix transcendeix qualsevol etiqueta històrica. El seu treball dialoga amb una tradició clàssica del retrat i, alhora, amb una sensibilitat profundament contemporània, en què la imatge esdevé lloc de confessió i d'enfrontament amb un mateix. Cada fotografia és una declaració d'existència, un acte de presència que reclama ser mirat sense defenses.

Al Saló dels Miralls, García-Alix mostrarà una selecció del seu treball, en què introdueix la cruesa de la imatge. La fotografia que s'hi presenta —com un instant fixat en el temps— obre un espai de silenci i reconeixement i convida l'espectador a sostenir la mirada i acceptar la incomoditat com a forma de coneixement.