Agenda Barcelona

L’exposició Sumari Astral explora la noció de màgia en les pràctiques artístiques contemporànies. L’exposició és, en bona part, el resultat d’una recerca performativa i col·laborativa en la qual la imatge, el text el gest o la praual són, en mans dels artistes, les eines per interrogar i qüestionar aquest món i la realitat que creem: tant en l’imaginari individual com en el col·lectiu, tant en allò que és íntim com en allò que és social.  

El títol prové de l’últim poemari de Joan brossa, que va ser publicat pòstumament. Aquest ja ens remet a les forces invisibles que operen sobre nosaltres i la realitat que construïm al nostre voltant. Parla de la relació entre el món visible i l’invisible i de l’intent impossible d’ordenar el cosmos, en la seva dimensió material i espiritual. És a partir d’aquesta idea que ens hem atansat a la noció del que és màgic, com a llenguatge i com a forma d’atenció, com una pràctica que emergeix de la quotidianitat i de les petites meravelles del context immediat, que, en mans dels artistes, ens situa en els espais de transformació de la realitat i del desplaçament de significats.

Cadascuna de les obres que hi ha a l’exposició ocupa un lloc en el poema, que és el que ens dona, finalment, un possible i fràgil ordenament dels cossos en l’espai. Les forces gravitacionals, que ordenen aquestes sales d’arquitectura bigarrada, s’estructuren tant perquè les puguem llegir, com perquè ens hi puguem perdre, fins i tot més enllà dels seus límits. S’estableix així una tensió una tensió entre el que veiem, el que no veiem i allò que som capaços d’imaginar. Prenem de Joan Brossa la voluntat d’explorar els llenguatges artístics de forma interdisciplinària. El poeta sempre va definir la seva eclèctica producció artística com a “poesia”, fos text, imatge, objecte o gest. El seu llegat resulta una manera d’entendre les pràctiques artístiques com un llenguatge per mitjà del qual experimentar amb la multiplicitat de significats del món, recollint el gir cap a la condició material dels llenguatges, transgredint i eixamplant les fronteres d’aquests. Partim del llegat brossià no tant com un referent sinó com una caixa d’eines, com un compendi de gestos que ni tan sols li són propis, sinó que són compartits, que ens permeten trobar-ne els rastres en els llocs menys evidents i inesperats.

Les pràctiques artístiques, així com les seves definicions, presenten una manera d’entendre l’art en la qual la funció de l’artista és ordenar i endreçar allò que li és donat. Poden ser les paraules així com la impossibilitat de tancar-les i reduir-les a un sol significat. Es presenta com algú que no acaba d’escollir del tot allò que diu, sinó que juga amb el que té a l’abast.

Així, la figura de l’artista, anàloga a la del mag, seria la d’algú que pot posar en pràctica els desplaçaments dels objectes i la transformació de les seves qualitats simbòliques. Algú que tant genera realitats com n’amaga d’altres per qüestionar la mateixa noció del que és real. De la mateixa manera, tasca mediúmica tractaria de canalitzar missatges o presències que ens acompanyen i que només podem escoltar si hi parem atenció. Aquí ens hem centrat especialment en la relació de les peces amb l’espai i les seves qualitats, en com circular, escoltar, il·luminar o senyalar. Portant el compromís amb aquesta noció de màgia fins al final.

A cura de: Caterina Almirall en col·laboració amb Claudia Elies

Artistes: Itziar Okariz, André Romão, Esther Ferrer, Martín Vitaliti, Eulàlia Rovira, Anna Dot, Enric Farrés Duran, Aldo Urbano, Cristina Mejías, Luz Broto, Magda Bolumar, Fuentesal Arenillas, Lúa Coderch